El Planell

Per: Sebastià Miranda i Torrent

Ho dedueixo pel nom d'algunes cases (cal Fuster, cal Farré) i pel forn públic. El forn era a la planta baixa, i la seva primera planta va acollir -en temps molt antic, quan se'n  deia Universitat- les estances del govern local de Santa Maria. Òbviament, en el meu record tot això feia anys que ja s'havia extingit, excepte l'edifici del que havia estat el forn públic, que encara conservava molts dels elements necessaris  que havia tingut per a fer pa. Amb els anys, l'edifici va passar a tenir la funció d'alberg dels temporers (i de les seves famílies) que venien cada any a treballar en la recol·lecció de les patates de Montsec. A mi m'impressionava l'extrema precarietat econòmica -literalment, la misèria- d'aquelles persones,  que aprofitaven per a cuinar les deixalles greixoses dels corders que matava el meu pare  (unes restes animals que la mare feia servir per fer sabó casolà).

Quan jo era petit finalitzava al Planell la processó del Corpus. Es feia allí un ritual religiós, després de recórrer una corrua de gent el trajecte des de l’església fins a aquest indret, tot travessant de forma solemne i amb gran fervor religiós el Camí de la Creu, la Plaça Jalpí i els carrers de la vila closa. Els carrers estaven engalanats amb flors al terra, i formaven una mena de catifa (moltes flors de rosella, que per Corpus els sembrats n’estaven plens). En un dels extrems de la plaça s’hi construïa un altar, on s’exposava la custòdia amb el Santíssim Sagrament. La gent es posava en cercle, al costat de les cases que envolten aquest espai,i presenciaven la cerimònia d’acatament, que era realitzada per dos homes –un jove i un adult–, els majorals d’aquell any. Aquests homes s’anaven acostant a l’altar, tot fent diverses genuflexions i brandant una gran bandera cada un d’ells –un antropòleg ho podria haver valorat com una mena de ritual iniciàtic-. En acabar l’actuació, es produïen els pertinents comentaris de la gent sobre la major o menor destresa dels dos homes protagonistes, i tothom cap a casa. Ara penso que, tot plegat, no deixava de ser una subtil forma de control social. Els majorals –n’hi havia quatre: dos homes i dues dones– també tenien l’encàrrec anual d’organitzar la festa major i de participar de manera preeminent en altres festes.

Aquest fragment de text forma part de:

CRÒNICA DE SANTA MARIA ALS ANYS SEIXANTA DEL SEGLE XX: RECORDS D'INFÀNCIA
Per: Sebastià Miranda i Torrent
En aquest repàs memorístic dels records de la meva infància, vull centrar el relat en quatre llocs de la via pública que van tenir una presència preeminent en la meva vida al poble: el Portal, la Placeta, el Planell i la Plaça.