La Font de la Plaça

Aquest fragment de text forma part de:

CRÒNICA DEL PRIORAT DE MEIÀ (I)
Per: Ramon Bernaus i Santacreu 

Sota aquest títol genèric anirem publicant uns articles en els que donarem a conèixer alguns aspectes de la vida quotidiana dels pobles i indrets del priorat de Meià durant la prelatura del prior Josep de Jalpí i Julià (1633-1678), gràcies a les informacions molt detallades que ell mateix en dona en quatre llibres manuscrits amb el títol genèric de Comptes i Memòries, on apuntava cada any les despeses que tenia relacionades amb diversos aspectes del Priorat, tant pel que fa a la seva jurisdicció espiritual en general, com a la jurisdicció temporal que exercia sobre els pobles que formaven part de la seva baronia i dels que ell era el baró o senyor jurisdiccional. Però sovint també apuntava amb tota mena de detalls alguns aspectes de la vida quotidiana que ens apropa, i de quina manera, a molts d’aquests pobles, especialment a Santa Maria de Meià, que era la capital espiritual de tot el Priorat, però també la capital de les cinc batllies amb que governava i administrava els pobles de la seva baronia i volia que fos un exemple per a les altres poblacions.

En el Tercer Llibre que abasta des de 1650 fins al 1660 trobem una Memòria molt extensa en que diu textualment:

Memòria feta que dels primers de febrer fins vui divendres a 24 de març 1656, he tingut casi tots los dies feiners gent treballadors i mestres, si bé alguns dies vingueren los de la vila de Santa Maria i treballaren en lo que els digué, però realment he fetes fer les coses baix escrites a on he gastat de bons reals.

Aquesta introducció ens permetrà comentar algunes obres que Jalpí va manar que es fessin a la vila de Santa Maria de Meià durant aquests dos mesos del 1656. Parlarem en primer lloc del camí que anava des de la vila fins a l’església i després de la plaça Jalpina. Com que el català que emprava Josep de Jalpí és molt entenedor, posarem la transcripció íntegra i, si cal, posarem algun comentari per aclarir algun concepte.

Santa Maria de Meià. Camí que va de la vila a l’església

10. Item Lo camí qui va de la Vila a la Isglesia era la cosa més indecent e impròpia que quisa en poques desdichades parròquies i llochs pogués esser, essent com és camí tan curt i breu i per ell haver de passar morts i vius tothom anant i venint de la Isglésia ab sacraments i cosos i professons, lo qual camí casi no es pot dibuixar com estava, pues era estret que en part no abastava ni a vuit palms i amb roques, pedres, figueres, lledoners, olivers i altres albres que era llàstima lo que el impedien, i tot tort a les demés parts en que feia colsades i casi amagatalls. I cert que havia ja molts anys que jo lo prior Jalpí i Julià tenia intent de fer-lo posar bé, i així gràcies a Deu he pogut lograr mon desig. Per on en lo mes de febrer i març del corrent any 1656, la primera cosa fonch tallar i arrebassar lledoners, figueres, olivers i tots albres i plantes en mig i entorn del dit camí.

Item. Presos uns cordell de una i altra part he assenyalat ab canyes, tot a efecte de que fos molt ample, tot pla sense alts ni baixos, dret sense fer colsades i que del portal de la Vila o del portal del Fossar i de la Creu se veies tot ab molta curiositat i art. I llevat a un i donant a altre contrafrontament i de la heretat eo terra de la Casa tot lo que és estat menester, i així bé traient i posant terra, fent parets noves i altres adressades i adobades, ab que lo he deixat i posat molt bé. Suplico als Srs. Priors mos successors que estes i altres coses les mantingan i fassen adobar i mantenir si ja no és o no són bovos o llompats  (Deu nos ne guarde). I junt a la Creu he crescut lo pati i fetes parets, que ja eren a terra, a efecte que ab molt espai les professons que se fan fins a dita creu hi haja lloch per a rodar. I des de dita Creu fins a l’oliver gran i vell que hi he deixat (si be alt que no fa embaràs), que es diu lo Oliver de Nostra Senyora, hi feta fer una placeta ab pedrís i plana ben grandeta que és per passejar-se i en particular los capellans des del Fossar a la Creu de pedra dalt dita, i per a jugar a bitlles i truchs i lo que volran. De tal manera que veureu ara i lo veureu antes és com lo blanch ab lo negre. I vui te de llargària tot dret i per enter de cap a cap lo dit camí, ço és del Portal de la Vila fins al Portal de Fossar, justes 320 passes.

Crec que no cal posar-hi cap més comentari.

Plaça Jalpí (Plassa Jalpina)

11. Item. Lo camí arribava fins a una cana del Portal de la Vila i tant estret que era vergonya i per pitjor que al bell cap hi havia una paredota i tàpia de un hort que ha anys que per ordre meu lo havia jo manat enderrocar que era d’en Terrer de la Font, i així la peça de terra eo camp qui afrontava ab dit camí vers migdia era i és d’Antoni París eo verament de sa muller Magdalena Terrer de la Font. Per ço veient jo la estretesa del lloch i que convenia de que hi hagués una plaça eixint del dit portal per a ornato de la Vila. He presa la terra que he haguda menester i feta avaluar i estimar per los pahers i prohomens, i la he pagada de mos diners a dit Antoni París i Terrer de la Font. I així he traçada i feta fer una plaça gentil i plana de deu canes de ample i vint-i-quatre de llarch, i després a mon gasto, de preu fet i calç per mestre de cases, hi he feta fer una paret i sobre de ella encastades unes lloses per a mantenir-la i que servís de pedrís per a assentar-s’hi la gent des de dita plaça. I en lo cap de ella, ço és en la paret que mira en defora vers ponent hi he feta aparedar una pedra picada llisa amb un escrit que diu:

I en lo cap  de dita plaça vers ponent hi he fet cavar i he feta descobrir una font que no hi apareixia.

Item. I en dita plaça hi he feta posar una pedra picada quadrada en vers llevant al cap de dita plaça encastada casi a cara de terra, la qual pedra és per a jugar a la pilota.

Item. En dita plaça hi he fet plantar quatre plançons de àlber que algun dia hi faran bona ombra. I més avant he concedida llicència, en poder de Joseph Serradell notari, a dit Antoni París i Terrer de la Font i a sos successors per a que pogués aplegar i escombrar i aprofitar-se dels fems que en dita plaça se esdevindran, i ab pacte que tinga dita plaça neta i endreçada. I això mateix que no hi puga batre garbes ni ninguns grans. Fet a 25 de març de 1656.

Item. He concedida llicència a Pere Molner de que puga fer un pedrís per assentar-s’hi en dita plaça vers tramuntana al capdavall i arrimat a la paret que afronta ab la sua era i peça de terra. Que sie de pedra i calç i ab lloses de sobre encastades, i que no tinga lo dit pedrís sinó dos palms de alçada i dos i mig de ample.

I no res manco he manades fer crides públiques en pena de 3 lliures i lo terç a l’acusador i altres penes majors a mon albitri, que no hi hage qui gose ni presumesca batre ni fer batre en dita Plaça Jalpina ningunes lleis de garbes ni grans. I que no hi hage qui hi jugue a un joc que es diu Tella.

Comentaris:

La Cana Catalana era una unitat de longitud que s’utilitzava a Catalunya abans que s’implantés l’actual sistema mètric decimal. A Barcelona equivalia a 1,555 metres, i hi havia poques variacions a la resta de poblacions del país. En algunes poblacions que es feien mercats i grans fires, la Universitat feia marcar la mesura exacta d’un cana en una cantonada de la plaça perquè no hi hagués discussions alhora de vendre materials que l’haguessin d’utilitzar com a mesura.

Tenint en compte que la plaça Jalpí feia 10 canes d’ample i 24 canes de llargada, aquestes mesures equivalen aproximadament a 15,55 metres d’amplada per 37,32 metres de llargada, que deu correspondre més o menys a les actuals mesures de la plaça.

El terreny expropiat per fer la plaça era de Magdalena Terrer de la Font, muller d’Antoni París. Al mateix Antoni París, el prior li permet arreplegar els fems que es fessin a la plaça amb la condició que la mantingui neta i endreçada. També crida l’atenció que hi fa clavar al terra una pedra perquè es pugui jugar a pilota. A sobre la llosa clavada al terra els dos jugadors hi feien botar la pilota que la impulsaven amb la ma nua sobre un frontó que no el citen. De la mateixa manera que Jalpí també  ha fet una plaça a la Creu del Fossar per poder-hi jugar a bitlles i al truc, que era un joc de cartes. Prohibeix amb penes força greus (3 lliures) batre garbes i altres tipus de grans en dita plaça així com jugar-hi a un joc que es diu Tella. Aquest joc era prohibit perquè s’hi jugava directament diners i consistia en posar monedes damunt o darrere un palet i des de certa distància tirar la Tella (una mena de tauleta de terrissa), per tal de separar els diners del palet i el jugador que aconseguia que els diners quedessin més a prop de la Tella que del palet, guanyava els diners.

La pedra picada que Jalpí va fer posar en la paret de la plaça que mira a defora vers ponent i que posa: Plassa Jalpina, 1656, per sort, encara es conserva.